Ecological Niche: Specialty Market Strategy

The major difference between the specialty skill niche and the specialty market niche is that the former is built arond a product or service and the latter around specialized knowledge of a market. (...) The specialty market niche has the same requirements as the specialty skill niche: systematic analysis of a new trend, industry or market; a specific innovative contribution, if only a "twist" (...); and continual work to improve the product and especially the service, so that leadership, once obtained, will be retained.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

Sci-fi : 4 títols

Avui tenim una dosi de cinema de ciència ficció (sense noies, així que els que només segueixin aquesta secció per les noies ja poden deixar de seguir aquest apunt).

La primera película del dia es una película de quan el gran Clint Eastwood no era encara tan gran.

Firefox (1982) és el resultat de la més alta tecnología russa. I els EEUU tenen molt clar que l'han de robar, es tracta d'un avió de tan alta tecnología que no es pilota, es dirigeix amb la ment.

El principal problema que tenen és que s'ha de pilotar pensant en rus i que necessiten un pilot amb suficient experiència com per poder-se infiltrar a la base russa, fer-se passar per un altre pilot rus, i emportar-se la nau fins a un portavions americà en aigues internacionals.

Més enfocada com a una típica película d'espionatge bélico-tecnológic de la guerra freda que no pas com una película de ciència-ficció, les particularitats de l'avió sí que la permeten incloure dins d'aquesta última categoria.

Sobretot tenint en compte que introdueix el fet de que l'idioma és un fonament essencial per a la lectura del pensament humà. I tu, en quin idioma penses? T'ho has plantejat mai? I la gent bilingüe o multi-lingüe en general, en quin idioma pensa? Es pot pensar sense idioma... Un munt de preguntes que la película ni es planteja, però que jo m'he plantejat amb aquesta película.

Molt lluny de l'Eastwood que té enamorats a cinèfils com jo amb Cartas desde Iwo Jima o Gran Torino.

A continuació, dues películes de 1999.

Virus, és la típica película que utilitza la ciència ficció com a recurs per a una película de terror. Bé d'aquest terror d'allò desconegut i de unes persones tancades en un lloc sense sortida. Un vaixell-remolcador troba un vaixell rus perdut a la deriva en alta mar. La llei internacional ho deixa ben clar. Si no hi ha ningú a bord, el vaixell passa automàticament a ser propietat de qui el troba.

L'embarcació resulta ser una mostra de máxima tecnologia russa. Però el gran misteri és que sembla estar completament abandonada...

Aviat els tripulants de la nau remolcadora, que per cert s'enfonsa i els deixa a mercé del vaixell ultratecnológic, descobreixen que el vaixell oculta un perillós i terrorífic secret. Una espècie de ésser alienígena compost per energía eléctrica controla el vaixell. I a més d'haver-se carregat bona part de la tripulació, está decidit a fer que els éssers vius restants sobre la nau escolleixin entre transformar-se en híbrids mig-humans mig-màquines al seu servei o morir.

O algo així. Una película de segona, amb actors com Jamie Lee Curtis, William Baldwin o Donald Sutherland.

Del mateix any és l'experiment de David Cronenberg anomenat eXistenZ. La película va ser un petit fracàs del cineasta, però que ha acabat esdevinguent una mena de película de culte (de gama baixa) dins del gènere de la ciència ficció.

La trama és una aventura - anada d'olla - al voltant d'un joc del mateix nom. La protagonista (Jennifer Jason Leigh) és la creadora de l'última generació de videojocs en un futur en el qual els videojocs es juguen amb el cos... T'has de connectar a la máquina amb una mena d'interfície USB que et coloquen a l'esquena. Vaja que si no portes USB no pots jugar. Però hi ha qui està en contra d'aquesta mena de videojocs i planegen assassinar a la creadora. Per això se li assigna un guardaespatlles, interpretat per Jude Law, que precisament no porta USB. Willem Dafoe té un paperet que consisteix a destruir el joc i a crear problemes als dos protagonistes que haurán d'enfrontar-se a moltes dificultats més, fins al punt de confondre realitat i ficció. No és la óstia, peró si que es lleugerament interessant... Una mica luddita, pel meu gust, però interessant al cap i a la fi.

I per acabar avui, una prova més d'un concepte que cada dia tinc més clar... Ja el vaig comentar quan vaig comparar Faust i Transformers: de vegades la imaginació i la motivació són més fortes que la potència técnica.

Doncs resulta que un grapat de fans de Star Wars, insatisfets amb els buits argumentals entre els nous episodis de la Guerra de les Galàxies (Star Wars) i els antics, varen fer un guió i una película de 47 minuts que n'explicava una part important. Star Wars: Revelations. Inicialment d'una forma completament NO oficial, va tenir tanta acceptació, éxit i notorietat malgrat quedar desqualificats del concurs de fanfilms de George Lucas per la seva excessiva duració.

El resultat, l'esmentat, una demostració que l'amor a l'art i la motivació de vegades valen més que els grans pressupostos i la espectacularitat.

Una de Series: de JAG a Castle

Ben coneguda hauria de ser ja la meva afició al món de la literatura, del cinema i de les sèries d'investigació policíaca. Maigret, Christie, Sherlock, C.S.I....

Avui faré un repàs a algunes sèries de les que encara no havia parlat.
En part CSI va ser la primera gran revelació de les sèries modernes d'investigació, amb molta més presència d'efectes especials, tot de la ma de Jerry Bruckheimer. I amb ella aparegueren altres sèries menys populars però igualment interessants per omplir buits de vida... Caso Abierto, Sin Rastro, els spin-off de Miami y New York de CSI. I altres cadenes i productores varen fer la seva visió particular del tema com la genial i fresca Crossing Jordan.

Però no era una invenció nova. De fet els germans Bellisario ja coneixien aquest negoci força bé. De fet, Donald Bellisario es responsable entre altres de sèries mítiques com Magnum PI, o de dues de les protagonistes d'avui.

1. J.A.G (Judge Advocate General), subtitulada a España com Alerta Roja, una sèrie que tingué molt éxit en les 10 temporades que durà entre 1995 i 2005, i presentava (com a totes les sèries de Bellisario) un protagonista que és un ex-membre de les forces armades dels EEUU (com ell mateix) que de forma molt patriotica fa la feina que ha de fer defensant els valors i els principis nord-americans. Una mica pamfletista si que és el Bellisario... Però potser per això sempre ha comptat amb col·laboracions de la propia armada nord-americana. J.A.G presenta els diferents casos que tenen com a advocats generals de l'armada dins la justícia militar, un gabinet d'advocats. El més interessant a part de les trames, és la relació entre el protagonista i la seva companya de feina a partir de la segona temporada.
És d'aquestes sèries que enganxa molt perquè combina l'activitat judicial, amb les investigacions i petites pinzellades de la vida i els problemes personals dels principals protagonistes de la sèrie.

Entre ells, l'actriu Catherine Bell, que fa el paper coprotagonista femení, es va convertir durant els 10 anys de la sèrie en una espècie de sex-simbol per a molts seguidors de la sèrie.

No sé si perquè està tremenda. Si per l'uniforme. O pel seu personatge de dona forta i independent (tan poc habitual a les películes i sèries fins l'any 1996 que es va incorporar a la sèrie) es podria considerar una pionera en el món de la televisió.

Sobretot si tenim en compte que en l'últim capítol, ella i el seu company, amic i amor es troben amb el problema de que o han de renunciar a la seva relació, o un dels dos ha de renunciar a una carrera brillant. I al final... Llencen una moneda a l'aire... Un dels finals menys masclistes que he vist mai en una sèrie.






2. NCIS (Navy: Investigación Criminal) - Des de 2003 Bellisario es va posar a produïr aquesta perla, amb capítol cross amb JAG inclós.

Jethro és el comandant d'una unitat d'investigació criminal de l'exèrcit, fent un entremig entre la pura acció detectivesca-deductiva i algún dels recursos que CSI havia popularitzat. El resultat és sense cap dubte molt més refrescant que CSI.

Amb la recepta anterior, els valors patriótics clars, (potser massa), i un repartiment curiós, sense ser tot blanc inmaculat (una mica de grisor fa els protagonistes més humans).

I així ja porta 7 temporades, en les que la principal novetat és que les protagonistes femenines tenen tendènciaa morir (ser canviades) amb més freqüència que les masculines, que es conserven pràcticament les inicials.

La més fresca és la chilena Cote de Pablo, que fa el paper d'agent del Mossad que està en comissió de serveis a l'NCIS en un programa de colaboració entre Israel i els EEUU per enxampar terroristes. Així com cal!

Però la millor sense cap dubte és l'Abby, una heavy encarregada del laboratori. Un personatge que dota a la sèrie de molta personalitat.

Per cert, té la fama de ser la sèrie més vista als EEUU... I és perquè sincerament és molt agradable de veure (no és de les que provoquen addicció però està feta amb molt de gust). De fet enguany li han fet un spin-off: NCIS: Los Ángeles.



3. Bones va aparèixer l'any 2005 amb una reinvenció del món dels forenses. I les 5 temporades que porta han demostrat que la reinvenció va ser completament encertada. Basada en el llibre escrit per una científica forense real, que treballa per l'FBI, la sèrie descriu les investigacions d'aquesta i la seva peculiar relació amb el seu parell a l'FBI. Una compensació perfecta de la científica extrema i l'home religiós i espiritual... Amb una tensió sexual que manté enganxat a la televisió als espectadors per veure quan es ficarán al llit al final els dos! Arriba a haver-hi tanta tensió que casi et venen ganes de trucar-los o d'aixecar-te i dir-los: a que cony espereu per embolicar-vos.

La gran novetat d'aquesta sèrie és que la protagonista es especialista en ossos... Els cadavers amb carn no li reporten el més mínim interés, i paral·lelament a Numbers es dóna una imatge positiva i no elitista dels científics (ja era hora que sortissim del zulo dels frikis).

Ara els frikis son els que diuen en veu baixa que no miren sèries de metges, ni de policíes, ni de forenses, ni de científics.

L'altra punt a favor d'aquesta sèrie és que el vertader personatge principal d'aquesta sèrie és una dona. Ja no es limiten a posar dones en posicions de manar, sinó que en la particular relació profesional entre el FBIero i la científica és ella la que sembla portar els pantalons en tot moment. En cualsevol cas, el personatge femení que vull destacar és el de l'artista(!!!!!!) que treballa a l'Smithsonian a l'equip de la doctora Brennan... L'Ángela, que es una dóna molt real. Molt sexual. Segura d'ella mateixa a estones. I insegura a altres moments. Que coqueteja amb l'homosexualitat sense pudor. I que a més de ser bona amb la seva feina (i força atractiva) li encanta passar-ho bé, com deu mana.

Ja s'han acabat les històries de dones inmaculades i perfectes, i mandangues. Dones de veritat. Això és el que la gent vol veure a la televisió. No dones que dubten tot el dia i al final no viuen. Sinó dones que viuen i després dubten si cal. :)



4. El Mentalista: com sempre, van arribant moltes reinvencions al model policíac. I en aquest cas tenim a un tio que treballa per a la policía d'associat. No és policia. Simplement és un mentalista: una persona que utilitza la deducció i la suggestió per aconseguir determinades coses o impresions en les altres persones. I treballa per a un departament de policia com a ajudant per tal de permetre descobrir quan menteixen i quan no.

Però sobretot el que ajuda és a suggestionar als sospitosos perquè cometin errors que els auto-incrimini o els delati.

Una serie de ritme pausat, sense excessos d'acció ni de tensió, que sense ser una passada completament novedosa, sí que es deixa veure perfectament.

Però a mi el que m'encanta és la cara de bona nena que mai no ha trencat cap plat de la detectiu (prota secundària) de la sèrie. En aquest cas la tensió sexual en la trama es bastant inexistent i la poca que hi ha està molt mal resolta.

Pero la sèrie pel que fa a l'estrictament policíac està molt bé.

I a la dreta podeu veure l'Amanda Righetti, aquesta noia que em sembla molt maca i que posa cara de no haver trencat mai cap plat.

Té un rollo raro amb un dels seus companys de feina. Però com ja he dit està prou mal resolt.

I el prota, el de la foto de més amunt, no té massa tensió sexual amb la seva jefa (que em sembla més aviat lletjona) sobretot pel fet que mé el marca: la seva dóna i el seu fill varen morir víctimes d'un atemptat terrorista.



5. Per acabar l'apunt enorme d'avui, Castle. En aquest cas, el que acompanya a la policía és un escriptor famós que busca inspiració per a la seva pròxima novela. Però a la llarga acaba sent molt útil a la policía perquè la seva imaginació i el seu coneixement de la natura humana són un complement perfecte per a la policía.

Aquesta sèrie és de 2009, pel que només té una temporada. I si bé jo no la segueixo habitualment sí que és d'aquestes sèries que permeto que els meus pares posin quan els vaig a visitar.

En aquest cas si que considero que la tensió sexual entre els protagonistes (element imprescindible) está ben resolta (de moment almenys). És una série amb un to molt afable i acollidor, molt en la línea de NCIS. Esperem que es mantingui una mica!

Décades de cinema, drets d'autor, vaixells i dones

Avui us presento un apunt agafat una mica amb pinces, en el sentit que tot i que per a mi hi ha una clara connexió entre les quatre películes d'avui, la última sembla que no pinta res amb les tres primeres.

Aixó sí, avui es un dia per a parlar de clàssics.

I el primer clàssic, de 1924, es El Navegante de Buster Keaton (filmaffinity). Una obra que ja ha passat a la història de la polèmica del copyright. Doncs no sé si sabeu que el primer gran éxit d'un dibuixant de dibuixos animats anomenat Walt Disney va ser un plagi d'aquesta película de Buster Keaton, que era substituit per a la parodia per un ratolinot de grosses orelles conegut actualment com Mickey Mouse.

Moltes de les grans empreses que ara ploren i exigeixen respecte als drets d'autor, es varen enriquir gràcies a infringir-los (bé, el que jo en dic a fer-ne un ús intel·ligent). Al final la conclusió es que tot el tema dels drets d'autor només respón a la voluntat d'uns quants a mantenir el cotarro sense permetre als altres entrar-hi emprant les eines que ells mateixos empraren.

Però centrem-nos en El Navegante, aquesta petita obra d'art de cinema mut, codirigida i protagonitzada per Buster Keaton. El que puc dir és que no és precisament la película en la que Keaton demostra el seu talent acrobátic, ni la més espectacular. El que si que té és un guió molt divertit i graciós. Buster i la seva enamorada, filla d'un armador, es troben a bord d'un vaixell a la deriva, enmig de dos bándols oposats en una guerra: uns volen comprar el vaixell per atacar l'altre país, mentre que els altres el volen enfonsar per evitar-ho.

Una divertida i relativament espectacular película històrica per diversos motius.

Sense abandonar la temática dels vaixells, ens desplacem del mar a un riu. L'Atalante (1934)

El patró de L'Atalante decideix casar-se. Però la seva dóna aviat es cansa de la monótona vida a sobre el vaixell, navegant per rius i encluses... Així que de cop, es deixa seduir pels artificis i luxes de la vida de ciutat... Però després de descobrir la crueltat i la falsedad urbanes, acaba tornant amb el seu marit, que havia caigut en la desesperació i en una profunda depressió.

Però el fidel amic i company de L'atalante, malgrat no mereixer-ho, serà clau en el retrobament.

Fitxa Filmaffinity

Jean Vigo, el director va morir a l'edat de 29 anys, amb 5 películes a l'esquena que varen captivar a la societat per la seva plasticitat poética. Bé, aixó diuen almenys. Jo només he vist l'Atalante i em va resultar certament poética i plàstica.

Molt realista, sense falsedad. Autèntica. Natural.

I de nou, la veritable protagonista (igual que abans) és la dóna i l'esforç físico-emocional que li suposa al seu sofert però intransigent marit.

Del Keaton nord-americà, hem anat al Vigo cineasta plàstico-poétic francés... Per què no passar al cinema italià-fellinià?

La Strada (1954) és com es diu 'El carrer' en italià.
I també és la història de Gelsomina, una noieta no massa agraciada que quan mor el seu pare, es venuda per la seva mare a un artista ambulant, Zampanó, intepretat per Anthony Quinn. Però la que fa un paper formidable es la Giulette Masina. Amb una gran expresivitat i credibilitat. Un dels personatges més creibles que he vist al cinema en molt de temps.

I Anthony Quinn está prou bé en el paper d'home imbècil. La película (fitxa filmaffinty) va merèixer l'Óscar a la millor película estrangera l'any 1956.

El més destacable és la fidelitat que Gelsomina mostra cap a Zampanó, d'una forma gairebé malaltissa, malgrat els diversos maltractaments que aquest li regala.

Una història feliniana, al voltant del món del circ, i de la més profunda obscuritat de les relacions humanes i la vida...


Sobre la mort i les dones tracta Perfume de Mujer (1974). Una película que només es relaciona amb les anteriors amb dues coses. és italiana com La Strada i va ser mostrada al públic en un any acabat en 4. Però a filmaffinity podreu veure que malgrat tot va rebre un premi (a la millor interpretació per part de Victorio Gaussman).

La película tracta d'un cadet de l'exércit que rep la misisó d'acompanyar a un malhumorat capità cec en el seu viatge entre Torí i Nàpols, que suposarà tot un viatge iniciàtic que li reportarà tota una sèrie d'aprenentatges que segurament li seran molt difícils d'oblidar. L'objectiu ocult del viatge, fallit, només confereix força a un film que tracta sobre l'ocultació dels sentiments de les persones... En aquest cas plasmat sobre un soldat mutilat per a conferir més força al film, però que és extensible a tothom...

I bé, la película va ser nominada als Óscars com a millor película estrangera... Pero no va guanyar...


I per destacar, destaco l'Agostina Belli, joveníssima a aquesta película, que més de mostrar els seus encants és un dels principals problemes que se li presenten al vell i atrotinat capità.

Eugenio y el Spotify

Curioso.
Un dia un amigo me comenta que Eugenio tiene 4 discos en el Spotify (programa de música online que uso en el trabajo para darme una alegría al oido cuando necesito no oir a los de mi alrededor).

En eso que me pongo los cuatro discos, un total de casi 300 chistes, contados por el grandísimo Eugenio.

Si tenéis Spotify, buscadlo y disfrutad un buen rato en los momentos más tediosos de vuestra vida.
Si no tenéis Spotify, probad con:

- Recopilación de chistes de Eugenio (no hacen tanta gracia como contados por él)

CAMPANAS POR LA GRIPE A

CAMPANAS POR LA GRIPE A

http://vimeo.com/6790193

Muy visto pero la monja esta tiene los huevos bien puestos... Pro-abortista e inteligente. A esta la echan de la iglesia en dos dias. Por ser culta e inteligente. Eso está mal visto.

Contribución de Segna.

Zenbat Min - Ken Zazpi

Ecological Niche: Specialty Skill Strategy

To attain a specialty niche always requires something new, something added, something that is genuine innovation. (...) Timing is of the essence in establishing a specialty skill niche. It has to be done at the very beginning of a new industry, a new custom, a new market, a new trend. (...) Once such a company has attained its controlling position in its specialty skill niche, it has to retain it. Unlike the toll-gate companies, theirs is a fairly large niche, yet it is still unique. It was obtained by developing high skill at a very early time. (...) The business that establishes itself in a specialty skill niche is therefore unlikely to be threatened by its costumers or by its suppliers. Neither of them really wants to get into something that is so alien in skill and in temperament. (...) A business at a specialty skill business must constantly work on improving its own skill. (...) While the specialty skill niche has unique advantages, it also has severe limitations. One is that it inflicts tunnel vision on its occupants. (...) A second is that the business is usually dependent on somebody else to bring his product or service to market. (...) Finally, the greatest danger (...) is for the specialty to cease being a specialty and to become universal.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

Doctor Who (III) - La nova era i el nové doctor

El 1989 Doctor Who va deixar-se d'emetre degut a un lógic desgast, posterior a 26 anys d'emisió ininterrompuda. És curiós que coincideixi amb la meva mudança de Barcelona a Mallorca.

Suposo que tants canvis varen ser absorbits brutalment per la meva jovenesa, i tot i que molts han quedat latents, la majoria gairebé havien desaparegut de la meva vida.

Doctor Who era un d'ells. Jo ho recordava a un nivell subconscient. Però el meu conscient tenía problemes més greus que el de desenterrar aquella afició. I els anys han passat... I ha estat aquest any 2009, curiosament 20 anys després, que una sèrie de benhaurades casualitats, m'han fet retrobar amb una passió submergida tant de temps.

Passejant-me per una pàgina d'aquestes de séries gratuites per streaming, vaig anar a parar a la secció d'un renovat Doctor Who, l'existència del qual no coneixia.
Es tracta ni més ni menys del nové doctor, encarnat per l'actor Christopher Ecclestone, que per cert recentment ha fet de malvat a la megaproducció G.I.Joe. L'home, que ha estat vagant solitari unes décades en la inmensitat de l'espai, de cop retorna per defensar un cop més a la terra d'un atac alienígena. En la seva primera aventura (titulada Rose), coneix la que será la seva nova companya de viatge: la Rose intepretada per una Billie Piper que m'encanta (veure foto).

Aquesta temporada, que es caracteritza per acostar a la série a técniques més modernes de narració televisiva, amb capítols d'un o dos episodis de 45 minuts cadascún, es una fantástica irrupció en mode renaixement. Una fantàstica regeneració.

Amb un Russell T. Davies (Queer as Folk) al capdavant, desbordant imaginació i idees fresques, Doctor Who ha aconseguit un éxit notable... I ha aconseguit amb aquesta regeneració convertir-se en la sèrie de ciència-ficció que més ha durat a la televisió, superant a la fins ara capdavantera Star Trek.

Tal ha sigut l'éxit que ha propiciat tres spin-offs (séries que parteixen d'un personatge de la serie original): Torchwood (ja en parlaré, ja que la tercera temporada és fenomenal), The Sarah Jane Adventures, i ja més recentment K-9.

Amb tot aixó, Christopher Ecclestone ha estat un breu però gran Doctor. A mi m'ha encisat. L'única desgràcia es que només va estar-hi una temporada. Prou per a deixar una emprempta imborrable. I el seu substitut del que ja en parlaré més endavant, també es un gran doctor. Per alguns dels millors de la història...

Per cert, la temporada del 2005-2006 de Doctor Who, està disponible en castellà/català (cosa que la majoría no), en DVD al nostre país.

Doctor Who - Enllaços

Setmana Whosie
Alguns enllaços interessants:

- Tardis Pedia: la enciclopédia en anglés del Doctor Who. Tota la informació i perfectament organitzada.
- Doctor Who, Universe, Life and Combom: el friki anglés que escriu prop de 25 posts al dia. I enllaços per veure tots els episodis de Doctor Who i series spin-off com Torchwook, K9, Sarah Jane Adventures... A part de mil histories en plan super-fan.
- Doctor Who News: la web seriosa per als seguidors més fidels i legals de Doctor Who. Informació al 100% d'aquesta mítica série.
- Llançaments en DVD de Doctor Who i spin-offs